Isabel Larraburu

El Gestor
No existeix a la societat cap altra addicció més premiada i estimulada que l’addicció al treball. Se la anomena l’addicció “ben vestida” i també el vici respectable. Tot plegat és un tema poc detectat perquè aparentment la persona està tenint cura de la família i del seu benestar. Però a l’hora de fer comptes, s’hauria d’avaluar si una úlcera, les conseqüències psicològiques derivades d’un pare inexistent o una parella desfeta han valgut la pena. ¿Realment una setmana de 70 hores es un signe d’eficiència?

Al Japó, s’estima que a l’any 1990 uns 10.000 treballadors van morir per treballar 60 o 70 hores setmanals. Això fins i tot té un nom: “karoshi”, que significa morir per excés de treball.

¿Addicte o tan sols treballador?

Però no sempre ser molt treballador equival a ser addicte al treball. Per saber-ho, caldria que ens féssim la següent pregunta: ¿podem gaudir de la vida i sentir-nos plens d’energia quan no estem a la feina? Si la resposta es no, podria estar en risc perquè l’addicte pensa que els altres aspectes de la seva vida son més aviat un xic avorrits. El depenent de la feina pateix una necessitat addictiva a l’adrenalina que aquesta li genera. La substància li dona una falsa sensació d’energia i vitalitat.
Si l’addicte ha de fer vacances ( o és forçat a fer-les) les viu de la mateixa manera que treballa. Posant-se fites i objectius. No pot adelitar-se amb el procés de les coses.

El primer amor: la feina.

Acaba de fer els seixanta tres i la jubilació s’hi acosta. No li agrada admetre-ho, però fa temps que li dona voltes: ¿què farà quan no tingui que anar cada dia a l’oficina? ¿Fer bricolatge? ¿Fer la bugada? ¿Tenir cura de “bonsais”? ¿Anar a jugar a la petanca? La veritat és que qualsevol opció li sembla horripilant. Les properes vacances són un assaig general. ¡Esfereïdor!
Va tenir la sort de ser dels pocs que als trenta ja tenia una situació professional que li va permetre comprar la primera i la segona vivenda sense grans patiments, portar tres fills a la Universitat i donar-li tots els capricis recreatius i sumptuosos a la dona, els fills i a ell mateix. Va acceptar amb plena satisfacció i orgull conformar una peça indispensable a l’engranatge d’una companyia multinacional que el va amanyagar al temps que li xuclava la sang durant quasi tota la vida. I ell es va deixar estimar.
Li agradava que fos notori que ell era lleial a la companyia, que hi invertia tota l’energia, hores y neurones. No importava que el treball s’estengués fins la matinada o li fessin viatjar o treballar els caps de setmana. Estava secretament orgullós de la seva condició d’addicte al treball. La veritat és que la feina es l’activitat que més li ha divertit i omplert tota la vida. Això mai no li va comportar problemes ja que coincidia amb els objectius de l’empresa que li encantava com s’ho prenia i a més, aquest esperit estava molt ben vist a la societat.
Aquest enamorat del treball creu que la majoria de la gent li dona més importància a la ”qualitat de vida” que als guanys professionals. A diferència d’aquells que se senten atrapats en contra de la seva voluntat per la seva pròpia incapacitat de dir “no”, a ell sempre li va entusiasmar la feina i les avantatges  que li va reportar.
Però ara, està a punt de quedar-se sense la seva joguina preferida. No hi ha res al món que la pugui substituir. La sensació de buit és  intolerable.

La situació espanyola.

Segons indica l’estudi anomenat Work & Life Balance portat a terme per l’Associació d’antics Alumnes de Esade y la consultora Creade, l’empleat a les empreses espanyoles no arriba a poder compaginar vida personal i professional. L’estudi assevera, igualment, que els directius afirmen que treballen més de 50 hores setmanals. Un 34% diu que treballa entre 50 i 60 hores i un 7%, més de seixanta. A més el 40% dels executius es porta feina a casa i dedica temps del cap de setmana a la feina. L’estudi conclou que els millors professionals son els que millor compaginen les dues vessants de la seva vida.
L’estudi afegeix que les empreses del sud d’Europa, però sobretot les espanyoles, formen part de les orientades al poder. Creuen que un bon alt càrrec ha d’estar disponible per treballar a qualsevol hora, consideren que l’addicció al treball és freqüent entre els alts càrrecs, que un alt compromís amb la companyia implica fer moltes hores i que la majoria dels treballadors estarien disposats a guanyar menys per disposar de més temps lliure. Es significatiu el fet de que aquestes son empreses on la direcció de recursos humans sol estar en mans d’homes.

Els signes aparents de l’addicte

Li entusiasma més la feina que la família o qualsevol altra cosa.
Es porta la feina al llit, als caps de setmana i al lloc de vacances.
La feina és l’activitat que més li agrada i de la que més parla.
Sempre intenta transformar les activitats lúdiques en projectes rendibles.
Es responsabilitza completament dels resultats dels seus esforços professionals.
La família i els amics ja ni esperen que sigui puntual.
Fa feina addicional perquè tem que no la facin els altres.
Creu que està bé treballar moltes hores si li agrada la seva feina.
S’impacienta amb la gent que té altres prioritats  a més de la feina.
Fa totes les activitats amb energia i competitivitat inclòs el joc.
S’irrita si li demanen que interrompi la feina i faci una altra cosa.
La dedicació al treball  ha deteriorat les relacions amb la família i amics.
Pensa en la feina mentre condueix, quan està adormint-se o quan els altres estan parlant.
Treballa o llegeix mentre dina o sopa.

Els motius interns.

L’addicte es més complex del que sembla. No només treballa per fugir ni tampoc només per les avantatges que percep. Les seves motivacions internes son diverses i nombroses.

Entre elles:
Es incapaç de relaxar-se. Necessita acabar de fer les tasques per aconseguir-ho. Quan acaba una, ja té l’altra al cap.
Sent que las ha de fer encara que no tingui ganes. Li fa por parar i perdre el ritme.
Està tant acostumat a fer el que s’espera d’ell que ni sap el què vol i necessita ell mateix.
La seva auto estima neix de la percepció que té sobre com els altres valoren el seu treball i altres àrees de la seva vida.
Sovint es traeix a sí mateix acceptant les demandes de la gent que ell considera important.
No coneix la veritable serenitat.
Vol entendre tot a la seva vida, fins a la més insignificant de les emocions. Tem la pèrdua de control. Per això es resisteix a expressar les seves emocions.
Es valora pels seus guanys. Per això, necessita el reconeixement del seus companys i caps per sentir-se satisfet.
Creu que si es mostra molt competent serà més apreciat.
Per aquesta raó, tendeix a comprometre’s a més funcions que les que pot abraçar.
Oculta els seus fracassos i exagera els seus èxits per por de perdre el respecte dels altres.

Per deixar de ser-ho o moderar la tendència.